Descarrilament a La Pilastra de Bescanó

El carrilet descarrila a la Pilastra

El tren arribà a Olot el 1911 i féu el darrer viatge el 1969. Un dels viatges que marcà la seva història és encara recordat. No arribà mai al seu destí.

Era el diumenge 19 de maig de 1946. El tren de la línia Girona-Olot, que portava tres-seixanta excursionistes cap a Sant Pelegrí de Cogolls amb motiu del XIII aplec anual del GEIEG, descarrilà prop de l’Estació de Bescanó. Malgrat l’espectacularitat de l’accident només hi va haver un ferit greu, en Pere Gibert Andrés[1]. A les 6 del matí en Josep Amargant donà la sortida al carrilet a l’estació de Girona. Passen de llarg pel veïnat i per l’abaixador de Salt. Era un tren especial que els havia de dur directament a Les Planes. En arribar a l’entrada de Bescanó, però, el tren es precipità al Ter, arrossegant el furgó on hi havia l’equipatge i maletes de la gent.

La màquina era conduïda per en Josep Margó. I el fogoner fou en Joaquim Pons. Ambdós hagueren d’escapar-se nedant. El succés fou redactat per un redactor de Los Sitios[2] i comentat per Gerión (Carles de Bolòs)[3] en la seva secció fixa del mateix diari. Tots dos anaven en el comboi sinistrat. Poc abans d’arribar a Bescanó, a l’alçada del Pas del Gegant, els sorprengué una forta frenada i, tot seguit, el vagó, entre els sorolls dels ancoratges d’enganxament i els topalls esmorteïdors, començà a fer sacsejades estranyes. Aviat s’adonaren que estaven fora de la via, penjats sobre el riu, arrossegant tot el comboi, que no va parar fins que les unitats de davant oposaren resistència suficient. La màquina quedà submergida sota les aigües: el vagó davanter, submergit també en més de dos terços; el cotxe que seguia, en posició vertical, i, el tercer, que era el seu, desviat i inclinat i només recolzat als marges pel seu extrem posterior. Enric Gilabert recorda com el tren va submergir-se al riu i la màquina quedà coberta d’aigua[4]. Segons Gerión, “Una mà invisible els aguantà”:

“Vino el accidente; en menos de un minuto se consumó y la hecatombe fue de tal calibre que, al contemplar el sitio y considerar las circunstancias de lo ocurrido, todo humano cálculo nos inclinaría a pensar que las víctimas graves se habrían de contar por docenas. Y cuantas más vuelats se den a las probabilidades más uno se afirma que todo concurría a temer lo peor. Sin embargo, no fue así. En relación con lo aparatoso del accidente y lo peligroso del lugar las víctimas fueron mínimas. Una mano invisible nos sostuvo.”

En Jaume Gascon i Rodà, de Sant Feliu de Pallerols, periodista, també va estar a punt d’ofegar-se en aquell viatge. Tenia molt clar que no era un accident. Ell anava al primer vagó. El fogoner s’adonà que la via estava tallada, el maquinista també i saltaren pel costat dret de la locomotora. A parer d’en Jaume Gascon[5] li devien la vida al fogoner i al mosso de tren que frenà de cop.

La locomotora i el primer vagó caigueren al riu que, en ser primavera, baixava amb molt de cabal. La majoria de la gent anava en els darrers vagons per evitar empassar-se el fum del furgó. En el primer cotxe hi anaven només tretze persones que sortiren pel seu propi peu, excepte en Pere Gibert, de vint-i-sis anys. Seixanta persones resultaren ferides de diversa consideració, però gairebé totes de caràcter lleu. També s’emportaren a l’hospital en Blai Magaldi, amb un trau al cap. Res més.

Encara avui les causes reals de l’accident es desconeixen. Cada vegada, però, pren més força la del sabotatge dels maquis. També s’atribuí l’acció a algun grup anarquista i, fins i tot, fou detingut el pintor Isidre Vicens[6], que vivia a Montfullà i, per tant, a tocar la Pilastra. Era evident que, de matinada, algú havia tret o afluixat els cargols de les vies. Al pintor el van engarjolar durant sis mesos a la presó de Salt i a la Model de Barcelona, acusat d’atemptar contra el Carrilet de Girona a Olot. Explica però que ni li interrogaren. El dia de l’accident anà a una casa de Palau a buscar planter. L’endemà del fet anà tranquil.lament a la platja . Després, l’agafaren sense dir-li res. En entrar a la Model li van dir: “Ha entrado un tipo con unos cojones...! Ha descarrilado un tren de falangistas. Tingué la millor manta i el millor matalàs. El jutge de Barcelona el cridà i el deixà en llibertat. Li recomanà, però, marxar de Montfullà, perquè hi havia algú que li anava en contra. Es considerà un activista cultural que el que sí havia fet era guàrdia a l’església de Montfullà perquè no la cremessin. Els del Comitè de Salt la volien cremar. I en Vicens els va fer fora. A Bescanó li feren un informe de “sumamente peligroso”. I ho pagà.

Els diaris del moment parlaven del mal estat de les vies[7], degut a la falta de manteniment i les abundants pluges caigudes dies abans. L’accident es produí en una corba molt tancada que dificultava la visió de la via. El maquinista frenà bruscament, féu sonar el xiulet tres cops com a senyal d’alarma i saltà de la locomotora amb el fogoner abans que el tren es precipités cap al riu. En Narcís, el guardafrens, s’adonà que la via estava tallada. Sembla que havien tret els cargols i amb una perpalina havien desviat la via.

Tingueren sort. La caldera de la màquina no va explotar en contacte amb l’aigua freda del riu. I en Pere Gibert va tenir-ne sort de l’Enric Gilabert i Parés que, amb altres, el tragué de l’aigua. Per treure el furgó de dins al riu es tardaren prop de tres mesos[8]. L’empresa que s’encarregà del rescat fou la Companyia Remi.

Pocs dies després pujaren plegats, amb el bisbe Dr. Cartanyà, al Santuari dels Àngels, en prova d’agraïment. Encara hi ha un exvot ofert pels excursionistes I per Pere Gibert, que pertanyia a la Confraria de Jesús Crucificat, un quadre amb un escrit que recorda la tragèdia que no fou. Aprofitaren la melodia dels Goigs a la Mare de Déu dels Àngels per cantar-li una lletra que feia així:

“ Prop de l’ermita de Santa Anna,

En el Gorg dit del Gegant,

S’aixecà el tren de la via

I en el riu se n’anà enfonsant!...

Tornada: Vós que teniu milers d’àngels

Posats al vostre servei...”

Dolors Vilamitjana i Carandell

[1] En Pere Gibert, Declaracions a J.Víctor Gay, “Diari d’un segle”, núm.58 (1946). Diari de Girona, 1991 deia: “ La meva sort va ser perdre el coneixement. En estar sense sentit i amb la boca closa, vaig respirar amb el nas. Però vaig sortir viu. Viu de miracle, després de passar mitja hora sota l’aigua. Els companys em van recuperar. Amb ambulància vaig arribar a l’hospital de Santa Caterina. Van avisar la meva mare i li van dir que només viuria unes hores. Les hores es van anar perllongant i el divendres següent- l’accident va ser el diumenge- estava fora de perill. Vaig estar cinc dies a les portes de la mort. A l’hospital vaig ser tractat meravellosament pels doctors Joan Mascaró i Eduard de Ribot. Aquest darrer va portar de casa seva unes dosis de penicil.lina que van ser decisives per guarir-me. En aquells moments, aquest medicament era racional, i calia esperar la seva arribada des de Madrid. El doctor De Ribot en guardava un xic procedent d’algun altre cas i no va dubtar a utilitzar-ne amb mi. Els efectes van ser immediats. Vaig patir una pneumònia per aspiració. Primer van fer que buidés els pulmons d’aquella aigua brutíssima que havia aspirat, a base de tenir el cos invertit, amb les cames enlairades. També el doctor García Bragado va ser al meu costat cada dia, per fer el seguiment del meu estat, i especialment, voldria fer memòria de la religiosa sor Àngela. Són persones que van ajudar en aquest petit miracle,o no tan petit, de la meva recuperació”. [2] Vegeu Los Sitios de Gerona, 21/5/1946. [3] Vegeu Los Sitios de Gerona, 21/5/1946. “Ángulo de la ciudad”. [4] Vegeu Avui. Societat, 17/3/1993; pàg. 20:” El maquinista s’aguantava com podia arrapat al pal de telèfon”. [5] Vegeu La Pilastra. Revista de Bescanó. Nº 11, pàg. 19. [6] Vegeu El Punt Avui. Diumenge, 22 de juny del 2014, pàg. 47. [7] Vegeu La Vanguardia. 22 de maig de 1946, pàg.11. [8] Vegeu Pere Magrià, Racons de Bescanó. La Pilastra.