Dalmau Moner, llegenda i caràcter

El monument a Sant Dalmau Moner, realitzat per l’ artista Isaac d’Aiguaviva, està situat a l’antiga carretera de Santa Coloma de Farners, entre Can Gori i Can Teranyina.

La tradició oral ha mantingut viva la història de la Pedra Dalmaua. Tot i que ha estat soterrada durant prop de cent anys, les persones que l’han vista o n’han sentit a parlar li tenen un gran afecte. És una pedra basàltica, que hi havia al camí que passa pel mig del bosc i que condueix des del poble d’Aiguaviva a Can Fraser i Can Parera, on el camí es bifurca per anar als dos masos.

La llegenda de la Pedra Dalmaua és la següent:

“Hi havia un noi que estudiava al convent de Sant Domènec de Girona i cada cap de setmana anava a peu a Santa Coloma de Farners per veure la família. A mig camí, en una cruïlla, trobà una pedra plana, negra, que s’alçava, més o menys, un pam de terra. Aquella pedra, tan ben col·locada, semblava convidar a fer una parada. I això, segons la tradició, era el que feia l’estudiant. S’hi asseia, desplegava el tovalló, preparava la vianda freda que portava i refeia les forces per emprendre la segona meitat del camí”.

L’anècdota no fora rellevant si no fos per la personalitat del protagonista: l’estudiant era el futur Sant Dalmau Moner, frare dominic i fill predilecte de Santa Coloma de Farners.

Dalmau Moner nasqué en una família acomodada a Santa Coloma de Farners, el 1291. Estudià al monestir agustí de Sant Pere Cercada i, de jove, fou enviat a Girona perquè hi estudiés arts liberals: el Trivium i el Quadrivium. A Girona, Dalmau entrà en contacte amb els dominics, al convent dels quals hi havia l’estudi general (Torns, 2009).

El 1308, Dalmau estudià lògica a Montpeller i el 1310, retornà a Girona, com a profés al Convent de Sant Domènec, on continuà els estudis de lògica i els primers anys de teologia.

Com a frare es distingí per l’estricta observança de la regla de l’orde. Fou addicte a la vida contemplativa i l’apostolat i, quan podia, es retirava a pregar i a fer penitència. De gran austeritat, féu vot de dejuni perpetu, sobretot durant els darrers quatre anys de la seva vida.

Menjava llegums cuits però freds, arrels de cols i pa de civada- mai de blat-. Si tenia al davant un àpat més delicat li tirava aigua o cendra, per treure-li el gust. No mirava mai les dones als ulls, per conservar la puresa de l’ànima i del cos. A l’estiu, s’abstenia de menjar i beure durant 10 ó 15 dies. Es vestia amb hàbits vells i esparracats i, quan en rebia de nous, els deixava primer als seus companys perquè els estrenessin. Dormia en un matalàs de sarments i amb un coixí de palles senceres (Torra, 2010).

En el procés espiritual de Dalmau Moner esdevingué clau l’estada a la “Sainte Baume”, a la Provença, on la llegenda assegura que Magdalena visqué i es retirà en una cova. Hi arribà en secret, hi romangué uns mesos i d’allà retornà havent pres la decisió de consagrar la resta de la seva vida a la mortificació i la penitencia, una vida d’anacoreta.

Quan tornà a Girona, exercí de professor de Lògica en els convents dominics de Castelló d’Empúries, i, més endavant, de Tarragona, la Seu d’Urgell i Cervera.

Es retirà a una cova, excavada en el mateix hort del convent de Sant Domènec, on es lliurà a mortificacions. S’hi passà quatre anys. El dia 24 de setembre de 1341 el trobaren mort. Tenia cinquanta anys.

Molts anys després de la mort de Dalmau, els papes Pau V i Urbà VIII concediren indulgències plenàries a qui veneressin el seu cos des de les primeres hores fins la posta de sol del dia 24 de setembre.

Fou beatificat per Innocenci XIII el 13 d’agost de 1721. La seva festivitat és el 25 de setembre.

Una dada curiosa: Dalmau Moner fou instructor de Nicolau Eimeric quan, als 14 anys, entrà al convent de Sant Domènec. El religiós gironí Nicolau Eimeric (1320-1399) fou nomenat inquisidor general l’any 1357. Eimeric completà els seus estudis de teologia a Tolosa i París i després tornà a Girona per substituir Dalmau Moner (1291-1341), com a professor de teologia.

La pedra Dalmaua s’ha recordat amb respecte i admiració al llarg dels anys a Aiguaviva. El fet que Dalmau Moner fos santificat podia conferir a la pedra poders sobrenaturals, com ara la protecció dels camps, propietats curatives, anys de bonança…

També existeix la Flor de Sant Dalmau (Symphyotrichum lanceotalum o aster paniculatus), molt abundant a la zona i que floreix durant el mes de setembre, el mes de Sant Dalmau, que se celebra el dia 25, i de la festa major d’Aiguaviva.

Fins al 1835 les seves relíquies reposaren en una capella pròpia de l’església conventual de Sant Domènec: avui es troben sota l’altar major novus ordo del Sagrat Cor. La cova ja no existeix i, en els seu lloc, s’ha edificat la biblioteca de la facultat de Lletres de la Universitat de Girona que, sortosament, continua rebent el nom popular de “la cova”, encara que cap dels seus estudiants conegui el motiu.

Dolors Vilamitjana

El beat Dalmau Moner. Font: Bisbat de Girona. 24 de setembre 2020