Bertrana aposta per la rialla del cor

En aquests moments en què falten rialles nítides perquè la cultura de la mascareta ens les ha encobert, la literatura ens pot omplir aquest buit. L'Art de la paraula pot esdevenir un substitut emocional, com l'art del pinzell.

Hi ha textos deliciosos com el de Prudenci Bertrana, que et deixen un escalf i molts desitjos, almenys a mi. Us els transmeto.

LES RIALLES SENSE LA INNOCÈNCIA SÓN UNA MUECA ESGARRIFOSA. L'alegria és la rialla del cor.

Jo no puc riure, no puc riure perquè se m' ha descuidat; ara no en sé i no en tinc ganes. Quan reia, la gent em creia feliç i no n' era. Ara no ric i ningú em creu desgraciat ; en soc. I no en soc perquè no ric, en soc perquè las rialles dels altres me n'han fet. Em costa molt descloure la boca, tinc memòria , i la recordança dels desenganys passats i de les il·lusions perdudes em pesa massa i entremig de les dents no m'hi passa el soroll de la rialla.

Quan jo plorava, qui em feia vessar llàgrimes reia. I reia de poca cosa; ella jugava al joc d’amor perquè tenia les dents boniques. Jo vaig perdre. Després, cada cop que he rebut al front dat per la pesada massa del destí i he caigut de cul, algú ha rigut a vora meu.

Quan pensava fer llàstima, feia riure... i fer riure no ho he provat perquè jo hauria estat el primer en plorar i els altres potser no haurien fet ni una cosa ni una altra.

Las rialles sense la innocència són una mueca esgarrifosa.

Quan jo penso que hi ha gent que els fa riure els boigs, els geperuts i els que cauen, em sap greu el ser persona i voldria empassar-me amb els animals que sols saben plorar. Quan veig una colla de noies que riuen amb notes cristal·lines, com diria un poeta, em sembla veure de seguida una processó d'homes al darrera, amb los cabells esbullats, que ploren. Són les víctimes d' aquelles rialles, víctimes sense consol, sense venjança perquè quan elles plorin ells tampoc sabran riure. És molt trist que las noies siguin tant sense solta; serien un consol i ara són una desesperació.

Heu vist mai algú que no pot enraonar de tant riure? voleu res tan llastimós? Allò no és una alegria; és una malaltia que l'ataca de sobte; vosaltres esteu esperant que acabi i ell se’n riu, de vostra paciència i del seu enteniment que no pot posar en ordre aquella màquina de nervis desballestats.

El riure sense com va ni com costa, és 1'expressió dels cervells buits, dels cors petits. Res més desagradable que les pessigolles i fan riure força. Això prova que la rialla no significa res. No s'està content perquè es rigui. L'alegria és la rialla del cor, no la fressa de la boca, i aquell és el bon riure.

PRUDENCI BERTRANA

L'AUTONOMISTA 1/1/1902.

Adaptació al català normatiu: Dolors Vilamitjana

Retrat de Prudenci Bertrana, escriptor modernista. Font fotogràfica: Viquipèdia