ESCENA TENDRA DE PRUDENCI BERTRANA

Prudenci Bertrana és capaç de descriure amb mots les sensacions més entranyables. Us passo aquest text que he adaptat. HARMONIES MATINALS Veus aquí que un raig de sol entrant de gairell pel finestró mig obert va anar escorrent-se, escorrent-se i, topant amb un llicet de ferro on dormien dues criatures de pocs anys, puja amunt, amunt, calmós i silenciós fins a besar-los-hi les closes parpelles. Ells van obrir els ulls puríssims, es miraven somrients, i traient de sota la flassada llurs manetes entrellaçaren els ditets molsuts capsats per unes ungles microscòpiques, jugant alhora amb aquell bon amic que els despertava. I el raig enlluernador relliscava sobre les vellutades galtes; transparentava les mans blanques com magnòlies; tafanejava per dintre les rialleres boquetes, il·luminant els llavis frescos i les dents petitones arrenglerades amb admirable simetria; s'enredava per entre els rossos cabells que els queien sobre el front, com flocs de seda i llampegava en el negre espill de llurs convexes nines. El més bonic del món es concentrava en aquell raconet de pis: semblava veure's-hi allí apilat, sobre plecs de setí, fulles de rosa, borró d'ocell, flors de lliris, branques de corall, tornassolades perles, irisacions diamantines, lluïssor de topazi i tot embolcallat amb una polaina daurada dintre la qual bellugaven aquells tons, produint un esclat de reflexos i matisos mai somiats, d'una finesa incomparable. I, enmig de tota això, en sortia un xerroteig alegre i una música de Halles de transparència infinita, com notes d'arpes cèltiques que vibressin dins una atmosfera de joia i innocència. Mentrestant, a l'altra part de la casa s'hi sentia la veu afectuosa de la mare que poetitzava els seus afers, entonant una cançó plena de dolcesa. Era una melodia estranya; tenia notes alegres dites amb compàs de melangia; era una queixa al destí per ses impensades traïdories; era com un renec d'amor immens; a voltes semblava una pregària sortida d'un cor ple de temença en el futur, que suplicava a un ser poderós que no destruís aquella felicitat que reia en el raconet d'aquella cambra blanca, plena de llum formosa del sol. Prudenci Bertrana Font: Arxiu Municipal de Girona. Autonomista. Suplement Literari, L'. 1/8/1907. Pàgina 5 Adaptació al català normatiu: Dolors Vilamitjana

untament de Girona. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l'Ajuntament de Girona